L'esclat de la guerra a Espanya va ser vist com una confrontació entre les forces democràtiques (socialistes o comunistes) i els règims feixistes (Itàlia i Alemanya).
Els governs feixistes van veure en la insurrecció una oportunitat per possar fi al comunisme i van ser els primers a manifestar la seva simpatia pels rebels i enviar-los ajuda militar.
Per contra, l'opinió democràtica i progressista mundial es va manifestar a favor de la República. Aquesta va demanar suport militar i polític, en primer lloc a França, però la Gran Bretanya que defensava una poítica de contenció davant l'Alemanya nazi, va comunicar a França que, si intervenia a Espanya per ajudar a la República, no donaria suport a la política internacional francesa davant l'amenaça de Hitler. França es va sometre i va impulsar la creació d'un Comitè de No-intervenció. Aquesta fou una de les principals causes de la derrota.
El Comitè de No-intervenció no va impedir que els dos bàndols rebessin ajuda exterior:
-Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa d'armes alemanyes i italianes (avions, tancs, artilleria, fusells...) Alemanya envià la "Legió Condor" (aviació) i va fer servir la Guerra Civil per provar les noves armes. Itàlia envià una gran unitat, el "Corpo Truppe Volontarie". A més també comptà amb l'ajud de grups voluntaris portuguesos, irlandesos... afins al feixisme i ideologies ultracatòliques.
-El bàndol republicà comptà amb tropes de voluntaris de les "Brigades Internacionals", amb solidaritat antifeixista. Tots ells procedien d'amèrica i Europa amb ideologies d'esquerres o progresistes.
El fet que en acabar la Guerra Civil l’Espanya de Franco es mantingués neutral, pel que fa als països bel·ligerants de la segona guerra mundial, va tenir també la seva influencia en el manteniment de l’equilibri posterior, durant els anys de la guerra freda.
La internacionalització del conflicte
L'esclat de la guerra a Espanya va ser vist com una confrontació entre les forces democràtiques (socialistes o comunistes) i els règims feixistes (Itàlia i Alemanya).
Els governs feixistes van veure en la insurrecció una oportunitat per possar fi al comunisme i van ser els primers a manifestar la seva simpatia pels rebels i enviar-los ajuda militar.
Per contra, l'opinió democràtica i progressista mundial es va manifestar a favor de la República. Aquesta va demanar suport militar i polític, en primer lloc a França, però la Gran Bretanya que defensava una poítica de contenció davant l'Alemanya nazi, va comunicar a França que, si intervenia a Espanya per ajudar a la República, no donaria suport a la política internacional francesa davant l'amenaça de Hitler. França es va sometre i va impulsar la creació d'un Comitè de No-intervenció. Aquesta fou una de les principals causes de la derrota.
El Comitè de No-intervenció no va impedir que els dos bàndols rebessin ajuda exterior:
-Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa d'armes alemanyes i italianes (avions, tancs, artilleria, fusells...) Alemanya envià la "Legió Condor" (aviació) i va fer servir la Guerra Civil per provar les noves armes. Itàlia envià una gran unitat, el "Corpo Truppe Volontarie". A més també comptà amb l'ajud de grups voluntaris portuguesos, irlandesos... afins al feixisme i ideologies ultracatòliques.
-El bàndol republicà comptà amb tropes de voluntaris de les "Brigades Internacionals", amb solidaritat antifeixista. Tots ells procedien d'amèrica i Europa amb ideologies d'esquerres o progresistes.
El fet que en acabar la Guerra Civil l’Espanya de Franco es mantingués neutral, pel que fa als països bel·ligerants de la segona guerra mundial, va tenir també la seva influencia en el manteniment de l’equilibri posterior, durant els anys de la guerra freda.